1Jn 3, 18-24 Jn 15, 1-8
La imatge del cep i les sarments és ben rica per a
comprendre quina ha de ser la nostra relació amb Jesús. Seguir-lo no és
possible només a nivell intel·lectual, la nostra relació amb ell ha de ser una
relació viva, semblant a la que tenim amb un amic o amb algú a qui estimem.
El que és més important no és saber moltes coses de Jesús,
el que és important és saber fer com Jesús feia, saber viure com Jesús vivia.
Evidentment, saber coses de Jesús ho necessitem per viure com ell. És un primer
pas. Però el que es queda en aquest primer pas, com va dir Jesús en una ocasió,
és com qui construeix una casa sobre la sorra, o en un altre lloc quan deia que
no n’hi havia prou amb dir “Senyor, senyor...” sinó el qui compleix la voluntat
del Pare. En l’evangeli d’avui se’n diu que per fer aquest segon pas, el de
complir la voluntat del Pare, o el que és el mateix, el de donar fruit, cal que
l’escoltar Jesús es faci a un nivell vivencial, des del cor.
I penso que una manera d’aconseguir-ho és fer que el que
escoltem, el que llegim a l’evangeli, ho portem de seguida a la vida
quotidiana, ho portem a les nostres relacions humanes, a les situacions que
vivim. I anant una mica més enllà, a convèncer-nos que a Jesús no el trobem només
ni principalment en l’evangeli, en els sagraments, en la pregària o en l’eucaristia,
sinó que l’hem de trobar-lo en aquells en qui Jesús es fa especialment present,
aquells que necessiten el nostre amor, el nostre servei, el nostre acolliment,
la nostra tendresa, perquè com es diu col·loquialment estan deixats de la mà de
Déu.
Déu utilitza les nostres mans per tal que no hi hagi
ningú que estigui deixat de la mà de Déu. I en sentit contrari, aquell que fa
que algú deixat de la mà de Déu deixi d’estar-ho és un instrument de Déu, es
deixa guiar per l’esperit de Déu.
I si nosaltres que tenim uns mitjans privilegiats, com
són els evangelis o l’eucaristia, no donem fruits, tenim una responsabilitat
encara més gran. Sant Joan en la seva
carta ens ho ha dit també: “Que el nostre amor no sigui només de frases i
paraules, sinó de fets i de veritat”.
Quantes vegades hauríem de recordar aquesta frase quan
ens omplim la boca parlant de l’amor de Déu, o de l’amor a Déu, pensant que
aquest amor consisteix a dedicar temps a Déu en la pregària o en el culte. L’amor
a Déu, estimar Déu, es realitza en els fets i de veritat, és a dir, en l’amor
concret als altres. No es pot dir que s’estima Déu, que no es veu, si no s’estima
els altres. És estimant els altres, especialment els preferits de Jesús, que
estimem Déu amb fets i de veritat. És estimant els altres que complim els seus
manaments, que ell està en nosaltres i nosaltres en ell.
El culte, els sagraments, l’eucaristia, fins i tot la
lectura dels evangelis, són a un altre nivell. Són instruments que ens ajuden a
anar més a fons en l’amor de fets i de veritat. Si comencen i acaben en ells
mateixos, culte, sagraments, lectura de l’evangeli, eucaristia, esdevenen
ídols. Tots ells han de néixer de la vida i ens han de conduir a la vida, una
vida que doni molt de fruit.
Al nostre voltant, malauradament,
o benauradament, no manquen ocasions, llocs i persones per donar fruits. A
prop, lluny, hi ha sempre algú que necessita el nostre fruit, Obrim els ulls i
les orelles per no restar sords i muts a les seves crides. Siguem sarments que
estan units al cep, que reben la saba de l’amor, un amor a la manera de Jesús,
sense fronteres, gratuït i generós.