dijous, 29 de gener del 2015

Jesús ensenyava amb autoritat

4 diumenge durant l'any B
Mc 1, 21-28
Després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, Jesús inicia la seva missió. Des del començament no va sol, s’envolta d’un grup. Viure la fe s’ha de viure en grup. Més en general, podríem dir que la vida és millor viure-la en grup. 
Jesús, amb Jaume, Joan, Simó i Andreu, comença una jornada. Els biblistes l’anomenen “Jornada de Cafarnaüm”. Entre l’evangeli d’avui i el de diumenge vinent seguim Jesús durant 24 hores. No és habitual trobar un dia cronològic en els evangelis, excepte aquí i en els dies de la passió.
Aquesta jornada cau en dissabte, el dia de repòs.   Com un bon jueu Jesús comença per anar a la sinagoga, el lloc de trobada per escoltar la paraula en comunitat.
 Entra a la sinagoga i ensenya. Marc no ens diu el contingut de l’ensenyament, només ens diu que ho feia amb autoritat. De quina autoritat es tracta? L’autoritat d’un home autoritari que imposa la seva voluntat, l’autoritat d’aquell que es passa el dia donant ordres, l’autoritat del cap militar o polític, l’autoritat del qui suprimeix la llibertat dels altres?
Evidentment no. L’autoritat de Jesús és l’autoritat d’aquell que fa el que diu, que dóna més importància als fets, als gestos, que a les paraules. És l’autoritat que neix de la coherència.
És també l’autoritat d’aquell que amb els seus gestos i les seves paraules ens dóna la llibertat, la veritable llibertat; no la llibertat de fer el que em doni la gana sinó la llibertat que m’allibera de tot allò que esclavitza.
Aquesta llibertat és més difícil de conquerir que les petites llibertats que el món ens ofereix tan generosament per acabar essent esclaus del consum, del diner, de les ideologies...
 Jesús a la sinagoga, amb la seva paraula allibera l’home posseït d’un esperit maligne perquè esdevingui un home lliure.
La paraula de Jesús pot alliberar-nos també a nosaltres perquè esdevinguem homes i dones lliures. Amb aquella llibertat que ens fa sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, mandres, egoismes... per arribar a ser l’home lliure que és l’home per als altres. Jesús és l’home lliure per excel·lència precisament perquè és l’home per als altres per excel·lència.
Ell és el camí del servei, del perdó, de la solidaritat, en definitiva el camí de l’amor, d’un amor gratuït i sense fronteres. Si ens atrevim a agafar aquest camí, serem homes i dones lliures.
La jornada de Jesús, doncs, ens convida a  viure la vida i la fe en comunitat, a intentar predicar més amb el testimoni que amb els discursos, a ser coherents, a comprometre’ns a lluitar contra tots els esperits malignes, començant pels qui són dins nostre. Aquest és el programa que a l’inici de la seva missió Jesús ens proposa, no només als cristians sinó a tot home o dona de bona voluntat a qui no els agrada el món tal com és, i que el voldrien més just i solidari, un món on es respecti la dignitat de les persones.  
En aquest diumenge en què com els jueus ens reunim per escoltar la paraula, revisem si la nostra participació a l’eucaristia va més enllà del compliment d’un precepte o d’una tradició. Si, com Jesús, escoltar la paraula de Déu ens condueix als homes i dones del nostre món que ens adrecen paraules d’angoixa, d’obscuritat, de pobresa, d’injustícia, de malaltia i som capaços, en aquests temps que vivim en els que molts ho passen malament, de fer gestos d’acolliment, de solidaritat i de compassió que siguin per a ells llum i esperança.

dimecres, 21 de gener del 2015

Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes

3 diumenge durant l'any B
Mc 1, 14-20
Reprenem l’evangeli de Marc i ens situem a l’inici de la missió de Jesús, després de ser batejat per Joan i després d’haver estat temptat al desert.
El detonant sembla que sigui l’empresonament de Joan Baptista. La crida de Jesús és senzilla: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, en la Bona Notícia.
Ja les primeres paraules de l’evangeli de Marc van ser: “Comença la Bona Notícia de Jesús”.
Jesús va ser Bona Notícia per a molta gent, gent senzilla que vivia en unes condicions difícils, gent deixada de costat per ser considerats pecadors, malalts, impurs, petits.
Per a nosaltres, Jesús és Bona Notícia? O a vegades ho relacionem massa amb moral, amb prohibicions, amb abstinències... en definitiva en quelcom que ens genera tristesa i no alegria. Als seguidors de Jesús, l’Església, se’ns veu com portadors d’una Bona Notícia?
Com ja vèiem en l’evangeli de diumenge passat, Jesús, des del primer moment forma un grup, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria té molt a veure amb el lloc on Jesús se situa, el llac de Galilea. No escull sacerdots ni fariseus, sinó uns pescadors.
A ells com a nosaltres Jesús ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir-lo a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la seva bona notícia.
Aquesta feina de conèixer Jesús no ens hem de cansar de fer-la. No podem dir mai: “Ja el conec prou, ja he llegit molt l’evangeli”. Perquè no es tracta d’un coneixement teòric o estàtic, aprendre de memòria la seva vida, assolir uns coneixements. El coneixement de Jesús és un coneixement personal. De la mateixa manera que no podem dir: “Ja conec la meva parella, ja conec el meu amic, ja conec el meu fill”, tampoc no podem acabar mai de conèixer Jesús, perquè aquest coneixement està lligat amb la nostra pròpia vida, amb la nostra evolució personal. A cada moment, en cada situació, en cada etapa de la nostra vida hem de tornar a conèixer Jesús perquè ens pugui dir una paraula que il·lumini aquell moment, aquella etapa, aquella situació personal que estem vivint.
Només així el nostre coneixement serà viu i serem capaços d’anunciar-lo als altres, no amb un discurs ben après, sinó a partir de la nostra vida.  I el món d’avui el que busca no són discursos sinó testimonis, exemples de vida més que paraules per més ben dites que siguin.
Jesús vol fer dels deixebles pescadors d’homes. No es tracta de fer proselitisme, en el sentit literal de la paraula “pescar”. Aquells pescadors de Galilea van ser pescadors d’homes amb el testimoni d’una vida fraterna en què ho posaven tot en comú.
En aquesta setmana de pregària per la unitat dels cristians que avui acabem, cal que tots els qui ens diem cristians deixem a un segon terme les paraules, els discursos, la teologia... i que  en un món dividit per tantes raons, algunes de ben actuals com la intolerància religiosa, ideològica i que té com a conseqüència situacions de violència i de mort tant a França com a Nigèria, treballem per donar un testimoni que anunciï la Bona Notícia d’una humanitat en la que tots som, sense exclusions, fills i filles d’un mateix Pare que ens estima i que ens crida a estimar. Fer créixer ja aquí el Regne de Déu: un Regne on tothom hi cap, on tots som germanes i germans.

divendres, 16 de gener del 2015

Veniu i ho veureu

2 diumenge durant l'any B
Jn 1, 35-42
Passat el temps de Nadal, comencem els anomenats diumenges “durant l’any”. Diumenge que ve reprendrem l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que com en el d’avui, ens parlarà dels inicis de la missió de Jesús.
Avui és una mica la transició entre el temps de Joan Baptista i el temps de Jesús. Dos dels deixebles de Joan “es passen” a Jesús. Aquest inici del temps de Jesús és ja una primera declaració d’intencions: No pensa anar sol, vol formar un grup que el segueixi i que podrà donar continuïtat a l’anunci de la seva bona notícia.
No anar sol, formar grup... És un element important en la vida del cristià. I en una època com la nostra en la que sovint falten grups per posar en comú, per compartir penes i alegries, esperances i neguits, és bo que reivindiquem aquest tipus de grup. D’altres tipus n’hi ha: esportius, excursionistes, musicals, sindicals, polítics... Però de grups que en podríem anomenar “de vida” no sempre són fàcils de trobar. Grups basats en la confiança, en el compartir, en el revisar la vida.
No ens hem de limitar a dir que és bo ser cristià en grup, hem de dir que és bo per a tot ésser humà tenir un grup de vida. També el no creient necessita el grup, a tots ens convé un grup de vida, que en alguns casos esdevindrà una comunitat.
On es fonamenta el grup que Jesús vol formar? En la vida precisament: “Veniu i ho veureu” “es quedaren amb ell aquell dia”
No passen el dia en la sinagoga ni en el Temple. Se’l passen allà on Jesús s’allotjava. No sabem què van fer durant aquell dia, no sabem si van aprendre moltes coses. Només sabem que al marxar donen testimoni del que han viscut. Andreu es troba amb el seu germà Simó i comparteix amb ell el que en Jesús ha descobert: Jesús podria ser la resposta als anhels, a les esperances de la humanitat. Això és el que “l’Ungit” “el Messies” representava per als jueus del temps de Jesús. Aquell que ha de donar resposta als desencants, a les tristeses, a les dificultats dels homes i dones d’aquell temps.
El que més tard descobriran, després de la resurrecció, és que Jesús és la resposta als anhels i les esperances, no només dels jueus, sinó de la humanitat sencera, de tots els llocs i de tots els temps.
L’inici, però, d’aquest camí, està en aquesta jornada en què van quedar-se on Jesús s’allotjava.
Cadascú de nosaltres hem d’intentar fer processos semblants. Descobrir Jesús, no només en les anècdotes de la seva vida, en la superfície, sinó en la profunditat. La manera de fer-ho no serà la mateixa que la dels primers deixebles. Però el resultat ha de ser el mateix.
De quina manera, avui, hem de respondre a la invitació de Jesús “veniu i ho veureu”? On s’allotja avui Jesús per passar un dia amb ell? a l’església? al nou testament?
El lloc principal on Jesús s’allotja també és, com llavors, un lloc de vida. A Jesús l’hem de trobar en la vida, en la nostra vida, no entesa d’una manera individual. En la nostra vida hi ha també la vida dels altres,  hi ha també els esdeveniments que vivim. La nostra vida entesa així, jo, els altres i els esdeveniments,  és sagrament de Jesús. És allí on l’hem de trobar. Evidentment, l’evangeli, el nou testament, l’eucaristia, poden ser moments que m’ajudin a descobrir-lo millor. Però a descobrir-lo en la vida. Si la Bíblia, l’eucaristia o la pregària es deslliguen d’aquesta vida, passen a ser ídols que em poden portar a un pietisme, en el millor dels casos, o a tants fonamentalismes religiosos que han existit i existeixen.
Celebrem l’eucaristia i portem-la a la nostra vida per tal que, com els deixebles, descobrim qui és Jesús, on s'allotja i què espera de nosaltres.

divendres, 9 de gener del 2015

Aquí teniu el meu servent

Baptisme de Jesús any B
Is 42, 1-4.6-7  Ac 10, 34-38  Mc 1, 7-11
El baptisme al Jordà devia ser un moment important en la vida de Jesús. Jesús sintonitza amb el moviment de Joan Baptista. Deixa la seva terra, se’n va al Jordà i es fa batejar. La bona notícia que més tard anunciarà, està en sintonia amb la crida a la conversió de Joan.
Jesús es posa a la fila, un de més entre la gent senzilla que se sent atreta per aquell profeta vestit amb pèl de camell. Jesús es posa a la fila, entre els senzills, com ja li van posar Josep i Maria a Betlem, buscant un lloc per néixer, o presentant-lo al Temple per ser circumcidat. 
 La veu que ve del cel sortint de l’aigua ens revela  qui és aquest Jesús ja adult: “Ets el meu fill, el meu estimat”. Jesús es reconeix fill estimat, però no per posar-se a sobre els altres, amb poder, tal com ho va fer l’emperador romà de l’època que es feia dir fill dels déus. Per a l’emperador, ser fill li dóna poder, riquesa i superioritat.
La lectura d’Isaïes ens fa comprendre quina classe de fill serà Jesús: “Aquí teniu el meu servent, el meu estimat” Jesús viurà la seva filiació no com a poder sinó com a servei. Servei a la humanitat, però amb una preferència cap als qui viuen a la fosca, a la presó, o són esclaus. Servei a la humanitat defensant la justícia i la dignitat de l’home. Servei a la humanitat sense cridar ni violentar. Intentant mantenir encès el ble que vacil·la. 
També la lectura dels Fets dels Apòstols sap resumir en ben poques paraules com Jesús va comprendre que havia de ser el fill estimat de Déu: “passà pertot arreu fent el bé”. Quantes vegades intentem explicar amb paraules complicades qui va ser Jesús. Amb quina senzillesa ens ho ha dit Pere: “fer el bé”. Quan diem que volem seguir Jesús, ser els seus deixebles, pensem alguna vegada que fer el bé és seguir Jesús?  I que seguir Jesús potser és en primer lloc intentar fer el bé?
El baptisme de Jesús que avui celebrem ens condueix al nostre propi baptisme. Som capaços de sentir en el nostre cor la frase que Jesús va escoltar sortint del Jordà: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.”?
 Ens reconeixem fills estimats de Déu? Sabem reconèixer en les petites coses de cada dia l’amor que rebem de Déu, un amor que rebem també a través dels qui ens envolten? I, en conseqüència, intentem ser instruments del seu amor, passant per la vida fent el bé, preocupant-nos dels altres, sobretot dels més desvalguts?
Viure com a batejat és intentar ser fill de Déu a la manera de Jesús, posar-nos al servei dels nostres germans en tots els àmbits de la nostra vida: dins de la família, entre els nostres veïns, amb els nostres companys de treball o d’escola. Descobrir tot allò que hi ha de bo en els altres i ser-ne reconeixent, ser agraïts,... Ser testimonis d’allò que creiem, però sense cridar ni violentar. Amb discreció i amb molt respecte cap als que són diferents de mi. Ser testimonis sobretot amb la manera de fer, més que no amb les paraules.
I pensant en els fets ocorreguts aquesta setmana a França, saber mantenir un esperit serè, allunyant-nos de reaccions xenòfobes o de criminalització d’una religió, ser portadors d’una bona notícia que proclama que tots, sense excepció, som fills d’un mateix Pare i germans de tothom.
Jesús va ser capaç d’escoltar la veu de Déu perquè havia preparat el seu cor a l’escolta.
Un cor que podem preparar amb la pregària, però també estant atents a tot el que ens envolta. Escoltar els altres és un bon entrenament per poder escoltar Déu. Qui no sap escoltar els altres, que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

Que aquesta eucaristia que és també un temps per escoltar, ens ajudi a créixer en l’escolta de Déu per descobrir el que Ell espera de nosaltres.

diumenge, 4 de gener del 2015

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

Epifania 2014
Mt 2, 1-12
Els mags vinguts d’orient ens fan comprendre fins a on vol arribar aquest Déu en la seva voluntat de fer-se proper de la humanitat.
Els mags no són jueus, són pagans, vinguts d’orient. No coneixen la revelació de Déu als jueus. Però en canvi són persones que estan obertes al misteri, atentes al que passa entorn d’ells. Tenen un esperit obert. No estan tancats en idees fixes ni en tradicions intocables. Tenen un esperit que els fa aixecar-se i començar un viatge del que no saben el destí. És l’esperit del viatger que surt de casa seva per obrir-se a altres geografies, a altres cultures, a altres llengües, a altres maneres de pensar.
El viatge que faran no serà fàcil. L’estrella desapareixerà, Herodes els enganyarà, els faltarà poc per fer marxa enrere, sense haver trobat allò que cercaven.
Però l’estrella tornarà a aparèixer, per omplir-los de joia i arribar fins al misteri, un misteri fet infant. El seu esperit obert veurà, allà on els altres només veuran un infant, la presència de Déu.
Aquesta història dels mags ens diu quelcom d’important, i que més de dos mil anys després encara no hem arribat a interioritzar.
El Déu fet home trenca totes les barreres. Es un Déu-amb-nosaltres, un Emmanuel, que ha vingut per a tothom, sense cap barrera de cultura, de raça, de nació, d’ideologia, de religió...
Jesús se’ns revela com el germà sense fronteres que ens convida a estimar sense fronteres. El seu amor és a la vegada universal, ja que no exclou ningú, i concret, adreçat a casa un, cridant-lo pel seu nom: Pere, Joan, Maria Magdalena, Zaqueu, Josep d’Arimatea, Marta, Llàtzer, Andreu, Judes, Bartimeu, Susanna, Pau...
El seu amor no només travessa les fronteres geogràfiques, per la resurrecció ha travessat el temps i continua estimant-nos a cada un de nosaltres, avui, de la mateixa manera que ho va fer fa més de dos mil anys a Palestina, cridant-nos pel nostre nom, acceptant-nos tal com som, amb els nostres èxits i els nostres fracassos, però convidant-nos a anar més enllà, convidant-nos a ser els seus col·laboradors per tal que el seu amor arribi avui allà on l’amor manca.
Ser homes i dones que estimen com ell sense fronteres, amb un amor generós i gratuït que va més enllà del que sembla raonable.
En aquesta festa d’avui tinguem un pensament per totes aquelles organitzacions i persones que no tenen fronteres: metges sense fronteres, cooperants i voluntaris, missioners... gent que no té por del desconegut, fins-i-tot prenent riscos, com ara aquells metges i infermers que van a països castigats per l’Ebola, per fer-se germà d’aquell que viu en la pobresa, en la malaltia, en la injustícia...
En aquesta festa d’avui preguem perquè l’Església creixi en aquest amor universal que la fa que es miri menys a ella mateixa i que obri els ulls al món en el que viu, no com un grup a part, sinó com el llevat enmig de la pasta. Barrejada amb tots aquells que, cristians o no, lluiten per un món més just i fratern. Manifestant-se amb ells, si cal, per defensar els valors més urgents: els de la justícia i de la pau, els dels drets de les persones, el de la dignitat humana.
En aquesta festa d’avui, en què rebem regals, intentem fer regals des del cor. Regals d’amabilitat, de companyia, d’afecte, de solidaritat, d’alegria. Regals que no costen diners, però que obren llums d’esperança en aquells que els reben.

Que aquesta eucaristia, regal que Jesús ens fa cada vegada que la celebrem, ens faci créixer en l’amor de Jesús.

dijous, 1 de gener del 2015

Els seus no l’han acollit

2 diumenge de Nadal 2015
Jn 1, 1-18
El pròleg de l’evangeli de Joan és un text que en una primera lectura ens pot semblar difícil, abstracte, massa teològic.
És ben segur que l’evangelista el posa aquí, al principi del seu evangeli, amb tota la intenció. No per desorientar-nos, sinó per ajudar-nos a comprendre, per dir-nos les idees força del que serà tot el seu evangeli.
 Si hi ha una paraula que sobresurt és precisament la paraula “Paraula”, Logos en grec, Verb en llatí.
Déu és Paraula amb majúscula. També ho podríem traduir per “Sentit”. De fet, el mot “paraula” amb minúscula, té a veure  amb la Paraula amb majúscula. És amb les paraules que intentem, no només donar nom a les coses, amb les paraules, amb les frases, amb el llenguatge, intentem donar el sentit del que experimentem. La paraula, el llenguatge és un dels elements claus del nostre ser éssers humans, de la nostra humanització. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació amb el diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la reconciliació...
Si la paraula és tan important per a nosaltres és perquè el qui ens ha creat a la seva imatge i semblança és Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que perdona, que es reconcilia...
Descobrir aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no parla.
Davant del dolor, de la injustícia, de les catàstrofes, dels genocidis, de la guerra, de l’assassinat d’infants dins d’una escola, sigui al Pakistan o als Estats Units, la reacció humana és sovint de dir que Déu calla, o fins i tot que no hi és.
Aquesta experiència del silenci de Déu és ben present en la vida de Jesús. I el mateix text que hem escoltat ens dóna pistes per comprendre una mica aquest aparent silenci: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era Déu a Hiroshima, on és Déu en tants episodis de la barbàrie humana, hem d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El silenci de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum.
     Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I això ho veiem quan sabem descobrir les paraules de solidaritat, de pau, de justícia que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que siguin menys cridaners al món hi ha més gestos d’amor que d’odi.   Homes i dones que diàriament encenen petites llums d’esperança enmig de la foscor.
     “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda”
     El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra. Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre quatre parets, i sobretot que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de la seva història.
     Però la tendència de totes les religions ha estat d’intentar tancar Déu en un lloc, domesticar-lo. També la nostra religió, que en un primer temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, llocs de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Aquesta sacralització no ens ha de fer oblidar que el lloc preferent de Déu és el cor dels homes. Els homes són el lloc de Déu.
     El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en nosaltres i en els altres.
      Que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.