Llum que es reveli a les nacions

Sagrada Família any B
Sir 3, 2-6. 12-14  Col 3, 12-21  Lc 2, 22-40

Quan reflexionem sobre la família avui fàcilment caiem en la temptació de dir que avui la família va molt malament. No dic que no hi hagi raons per pensar-ho, però a vegades oblidem el passat o l’idealitzem, i ens quedem només amb les coses bones d’aquest passat oblidant el que no era tan bo. Una altra temptació és la de condemnar aquells que tenen altres models.

 En comptes d’idealitzar o de condemnar potser el que cal és intentar viure el millor possible les nostres relacions familiars, fent que l’amor hi sigui al centre, sabent que no som perfectes i que sempre podem millorar.

 La família de Nazaret és avui al centre de la nostra celebració. Què ens pot dir aquesta família de fa més de dos mil anys a la nostra família d’avui.

El primer tret que destaquen els evangelis és que era una família que vivia en la senzillesa i en una certa dificultat econòmica. Com a bons jueus compleixen el que hi ha establert en la Llei de Moisès de presentar Jesús al Temple i fer una ofrena. L’ofrena que ofereixen és la dels pobres, un parell de colomins.  

Potser un dels problemes que hi ha en les famílies que no tenen problemes econòmics ve de no saber viure amb senzillesa i austeritat. Hem volgut viure millor que els nostres pares o avis i potser hem exagerat, pensant que el més important eren les coses materials, i hem deixat de banda altres aspectes que eren més importants.

 Tenir temps per parlar i per escoltar, dins de la parella, pares amb fills. El ritme i l’estil de vida actual no ajuda gaire a trobar aquest temps. Un temps tan necessari per enfortir els lligams, per desfer malentesos, per reconciliar-se, en definitiva per estimar.

Avui com ahir, el que és més important en qualsevol model de família són aquells sentiments de què ens parla Pau: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, perdó... I avui afegiríem: diàleg, respecte, tolerància, igualtat... Sentiments que fan créixer una família en l’amor. Saber descobrir el que és essencial, allò que és invisible als ulls, però visible amb el cor.

Són aquests sentiments profunds els que hem de saber transmetre als nostres fills. Els seus models potser seran diferents dels nostres. En alguns casos potser ens sobtaran, no acabarem de comprendre les opcions que ells prenen. Cal respectar-los i no tancar-los mai la porta. Mantenir sempre els lligams. Perquè fins i tot quan sembla que no us necessiten, els cal la vostra presència de pares, sempre que sigui una presència discreta i respectuosa.

I en aquests temps en què la vida s’allarga, i en què les condicions de vida, -els pisos petits, els ritmes de treball intensos- no ens ajuden gaire, cal no oblidar el que deia el llibre de la Saviesa: “acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment no els menyspreïs” Estar atents al que els més grans necessiten, dedicar-los temps, escoltar-los, són també maneres de posar en practicar el manament d’estimar.

Germanes, germans, en aquest dia de la Sagrada Família, preguem especialment per les famílies que aquí i arreu passen per més dificultat. Dificultats en la parella, dificultats econòmiques, malaltia... Preguem per les famílies dels alumnes que van ser assassinats a una escola del Pakistan.  Preguem per ells, i també per les nostres famílies, i que aquestes pregàries ens comprometin a ser instruments de pau, de reconciliació i de solidaritat.

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2014
Jn 1, 1-18

La festa de Nadal és un moment oportú per intentar penetrar en el misteri d’un Déu que es fa carn, que es fa un més de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres.

És el misteri d’un Déu proper. Hi ha molts homes i dones que són creients. Però nosaltres, cristians, no creiem en Déu simplement,  nosaltres creiem en un Déu que s’ha revelat en un ésser humà. Un ésser humà semblant als altres. Un infant nascut en un pessebre en un poblet ben petit d’un país petit, al si d’una família senzilla.

Hem de mirar aquest infant amb els mateixos ulls que el van mirar els pastors de Betlem. A l’anunci de l’àngel, no es tanquen en idees preconcebudes. Ells que no eren ni sacerdots, ni fariseus, ni mestres de la Llei, s’aixequen per anar adorar el Salvador... i no troben més que un petit infant en un pessebre. La seva fe senzilla els és suficient per descobrir l’extraordinari en un esdeveniment tan ordinari que ha passat als afores de Betlem. Quants homes restaran cecs davant Jesús, davant les seves paraules i els seus gestos. Quants homes rebutjaran aquest Déu que es manifesta en Jesús! Els fariseus, els escribes, els sacerdots, inclús la seva pròpia família, també els seus deixebles a un moment o a un altre seran incapaços de descobrir la bona notícia que es revela en Jesús de Nazaret “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Els pastors en canvi esdevenen els primers apòstols de l’evangeli, expliquen als altres la bona notícia que acaben de descobrir. L’alegria de descobrir que Déu és a prop, que s’ha fet proper.

Davant d’aquest descobriment, quina és la nostra resposta? Nosaltres que a vegades som tan lluny del nostre veí, aquell que viu al mateix replà i que a penes coneixem, o tal vegada d’aquella germana o d'aquell germà de comunitat amb qui comparteixo sostre? Aquell qui viu a la mateixa casa i que potser ens necessita. Quantes distàncies hi ha en tan poc espai!

Quina és la realitat del nostre món més de dos mil anys després del naixement de Jesús? En un temps on ens vantem de dir que les distàncies no existeixen, a l’era de l’internet, de les grans autopistes, de l’AVE, del telèfon mòbil, de les xarxes socials, on tenim tots els mitjans materials per apropar-nos els uns dels altres, el nostre món continua augmentant la distància entre el primer i el tercer món, continuen havent conflictes sagnants que divideixen pobles i civilitzacions: Síria, Afganistan, Iran, Iraq, Paquistan, Palestina, Nigèria o Sudan.

Terrorisme, violència de gènere, racisme, conflictes religiosos, culturals, ètnics, com els que assoten aquests temps tant al pròxim orient com a casa nostra.

No, el nostre món no aprofita tots els avenços que ha fet per construir un sol món més just i més solidari. Perquè els avenços tècnics no són suficients si hi manca el cor de l'home. “Només es veu bé amb el cor, el que és essencial és invisible als ulls” com deia la guineu al petit príncep.

El nostre món no ha descobert aquest Déu invisible als ulls que només es veu amb un cor com el de Maria, Josep o els pastors, un Déu proper que ens és Pare i que fa de tots nosaltres fills i filles i per tant germanes i germans.

 No hem descobert aquest Déu que avui ens visita, discretament, a través d’homes i dones que es creuen en el nostre camí, especialment els més petits, els malalts, els pobres, els qui ho passen malament per qualsevol motiu, i especialment en aquests temps de crisi econòmica.

La matança d’Herodes als infants de Betlem continua als nostres dies. No podem oblidar en un dia com avui el centenar llarg d'infants paquistanesos que fa pocs dies van ser assassinats a l'escola on anaven. Quins cors poden ser capaços de fer-ho? És difícil descobrir Déu en fets com aquest. I tanmateix hem de descobrir-lo. El Déu Pares ens impulsa en primer lloc a conrear els nostres cors i en segon lloc a ajudar als que ens són confiats, fills, néts, alumnes, fillols, germans petits a què conreïn els seus cors perquè siguin cors que estimen, cors pacífics que construeixin un món pacífic.

Déu continua a visitar-nos tant en situacions positives com negatives, a fi que ens  fem propers dels altres, a fi de fer-nos sortir de les nostres closques i caminem vers l’altre per posar-nos al seu servei, per donar-li un cop de mà, per perdonar-lo, per demanar-li perdó, per donar-li gràcies, per acompanyar-lo en la seva soledat, en la seva malaltia o en la seva dificultat econòmica.

Que en aquesta eucaristia, com els pastors, sapiguem descobrir en el gest senzill del pa trencat i del vi compartit la bona notícia del Déu que s’ha fet home i que s’ha lliurat per cadascú de nosaltres.

BON NADAL!!!!

CARTA DEL NEN JESÚS

Benvolguts germanets i germanetes:

Si al mirar el portal i veure-hi el Nen Jesús, al costat de Josep i Maria, us ompliu de fe en què Déu es va fer nen, un nen com qualsevol de vosaltres, i que és el Déu-germà que està sempre amb nosaltres.

Si aconseguiu veure en els altres nens i nenes, especialment en els més pobres, la presència amagada del nen Jesús naixent dins d'ells.

Si al mirar el pessebre i veure Jesús pobrament vestit, gairebé nu, us recordeu de tants nens igualment mal vestits, i us fa mal en el fons del cor aquesta situació inhumana, i voldríeu compartir el que teniu, i desitgeu des d'ara canviar aquestes coses quan sigueu grans perquè no hi hagi mai més nens i nenes que ploren de gana i de fred.

Si en descobrir els tres Reis Mags que porten regals al Nen Jesús penseu que fins i tot els reis, els caps d'estat i altres persones importants de la humanitat vénen d'arreu del món per contemplar la grandesa amagada d'aquest petit Nen que plora.

Si en veure en el naixement la vaca, el burret, les ovelles, les cabretes, els gossos, els camells i l'elefant, penseu que tot l'univers està també il·luminat pel diví Infant i que tots, estrelles, sols, galàxies, pedres, arbres, peixos, animals i nosaltres, els éssers humans, formem la Gran Casa de Déu.

Si mireu al cel i veieu l'estrella amb la seva cua lluminosa i recordeu que sempre hi ha una Estrella com la de Betlem damunt vostre, que us acompanya, us il·lumina, i us mostra els millors camins.

Si afineu bé l’oïda i escolteu a través dels sentits interiors una música suau i celestial com la dels àngels en els camps de Betlem, que anunciaven pau a la Terra.

Sapigueu, aleshores, que jo, el Nen Jesús, estic naixent de nou i renovant el Nadal. Estaré sempre a prop, caminant amb vosaltres, plorant amb vosaltres i jugant amb vosaltres, fins al dia en què tots, humanitat i univers, arribem a la Casa de Déu, que és Pare i Mare d'infinita bondat, per ser junts eternament feliços com una gran família reunida.

Firmat: Nen Jesús

Betlem, 25 de desembre de l’any 1

(escrit per Leonardo Boff)

Alegra't

4 diumenge d'Advent B
Lc 1, 26-38

En aquest darrer diumenge d’Advent la litúrgia se centra en Maria. Com Joan Baptista, Maria prepara d’una manera especial la vinguda de Jesús.  

El text escollit és el de l’anunci de l’àngel en l’evangeli de Lluc. És un text, com tots els de la infància de Jesús, amb un alt contingut teològic i que cal llegir més que com un relat històric, com una contemplació dels signes i de les paraules que ens ajudi a descobrir el significat profund de la vinguda de Jesús.

Em voldria fixar especialment en algunes de les paraules. La primera,  la salutació de l’àngel “Déu te guard”. En català hem traduït per “Déu te guard”, però en l’original grec la paraula és “jaire” que significa “alegra’t”. El Déu que parla a Maria no és un Déu que faci por, que ens provoqui tristesa, ben al contrari és un Déu que ens porta alegria, i que ens crida a viure amb alegria la seva bona notícia. Una notícia que és bona perquè per sobre de tot el que és negatiu, que provoca tristesa, plors i desànims, hi ha l’amor, i l’amor és motiu d’alegria. No és fàcil fer una afirmació com aquesta en una setmana on uns assassins han matat més d’un centenar d’infants i joves dins d’una escola. Però hem de dir que sí, que és bona notícia, perquè malgrat tot cada un de nosaltres som capaços d’estimar, i a més hi ha molta gent que cada dia estima, a vegades en circumstàncies ben difícils.

“El senyor és amb tu”:  En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. Aquest Déu que és amb Maria, també és amb nosaltres.  Un Déu tan proper és una invitació a cada un de nosaltres a ser propers, a no allunyar-nos dels altres, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.

“No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. Déu ens convida a viure sense por. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, del que no troba cap sentit a l’existència. És també la por que a vegades tenim caps als qui són diferents de nosaltres, pel seu origen, per la seva raça. I també la por que sembla que tinguem els cristians al món que ens envolta, a la secularització, a les altres creences i conviccions, a les diferents maneres d’entendre la vida, a les diferents morals i models de família.

La invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, alegre i també respectuós dels altres.

“Tindràs un fill”: aquí també la traducció ha perdut els detalls de l’original, que diu: “concebràs i donaràs a llum un fill”. Donar a llum és una expressió ben rica que també s’adreça a nosaltres que hauríem de ser testimonis de llum enmig de les foscors. No estem cridats a jutjar, a condemnar, sinó a donar llum d’esperança, i també a saber reconèixer les petites llums que s’encenen a molts llocs i fer costat a tots aquells que les encenen.  

“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Fer que la nostra vida sigui paraula de Déu.  Podem pensar que això és només cosa de Jesús, de Maria, dels sants. Nosaltres som paraula de Déu cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor.

 Que les paraules de Maria siguin un repte per a nosaltres en aquesta darrera setmana d’Advent i que a través nostre es compleixi la paraula de Déu.

L’Esperit del Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts...

3 diumenge d'Advent B
Is 61, 1-2a.10-11  Jn 1, 6-8.19-28

Si recordeu, aquest tros del profeta Isaïes que hem escoltat és aquell que Jesús va llegir a la sinagoga de Nazaret i que era, per dir-ho d’alguna manera, el seu programa: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu...”

L’Esperit de Déu és en els profetes, l’Esperit és en Jesús, però també és en nosaltres. L’Esperit de Déu no és elitista, només per a gent especial, per als sants, per als d’una determinada religió... L’Esperit de Déu és universal, no és sectari... Reposa sobre tot home sobre tota dona que no es tanca sobre si mateix, que s’obre a la seva acció.

Deixar-se conduir per aquest Esperit, apropar-se d’ell no significa allunyar-se del món, dels altres. Tot el contrari, apropar-se d’ell només es pot fer apropant-se al mateix temps dels altres, especialment dels desvalguts, dels qui tenen el cor adolorit, dels presoners, dels captius...

El missatge d’Isaïes, que Jesús fa seu, ens il·lumina molt bé en aquest temps d’Advent, en el que ens preparem per a la seva vinguda. L’espera d’aquesta visita consisteix a esperar i acollir els altres, d’acord amb aquelles paraules de Jesús que vam escoltar fa uns diumenges: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” sense oblidar que aquests germans de Jesús eren els afamats, els qui passaven set, els forasters, els malalts, els presoners. En les paraules de Jesús ressonen les paraules d’Isaïes: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els presos...

La nostra preparació de Nadal ha d’anar per aquí, per apropar-nos dels preferits de Jesús, que en aquests temps de crisi econòmica, són aquells a qui els manca el més bàsic com és el pa de cada dia. El recapte d’aliments que es va fer darrerament és una bona preparació de Nadal, la Marató de TV3 que avui es realitza és també una manera de preparar el Nadal, fent-se solidaris dels qui pateixen malalties.

Aquesta és també la preparació a la que Joan Baptista ens convida. Aplanar el camí al Senyor és aplanar el camí als altres, en comptes d’aixecar murs i tancar-nos ben tancats en els nostres petits mons.

Els petits mons personals, familiars, però també els nostres petits mons de països d’Occident que pensant només en la nostra crisi econòmica oblidem la situació dels països del Tercer Món. Països que segueixen necessitant ajuda i cooperació i que en aquests moments la veuen retallada.

 L’Esperit de Déu que ens envia als cors adolorits, als desvalguts, als captius... ens envia, és cert, als pobres de casa nostra, però ens segueix enviant a aquells països on els pobres són la majoria.

A l’evangeli hem escoltat que Joan venia a donar testimoni de la Llum. Nosaltres podem ser avui aquests testimonis de la Llum. Una Llum que no consisteix a saber moltes coses, a conèixer els secrets de la ciència o de l’economia, ni a conèixer els misteris de l’existència. La Llum que hem de testimoniar és la Llum de l’amor. Com diu el mateix Joan evangelista en la seva primera carta: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, però els qui no els estimen estan en la fosca, caminen a les fosques i no saben on van”.

 Que aquest temps d’Advent ens ajudi a apropar-nos solidàriament d’aquesta humanitat i d’aquest món que Déu ens ha confiat.

Que es compleixin en mi les teves paraules

Immaculada 2014
Lc 1, 26-38

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca en la infància de Jesús en l’evangeli de Lluc. Evangelis de la infància de Jesús que tenen un caràcter molt més teològic que no pas històric. Que volen transmetre un missatge important a través d’un relat explicat en forma d’història. Hi compten molt els símbols, les paraules. Ens cal, per comprendre’l bé, anar al fons, intentar descobrir al darrera de les paraules el missatge que l’evangelista ens vol donar.

Em voldria fixar especialment en algunes de les frases. La primera, la salutació de l’àngel: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”.

Ja des d’abans de néixer Jesús l’evangelista ens anuncia el que Jesús significarà per a la humanitat. En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. En l’evangeli de Mateu, l’àngel diu a Josep el nom que ha de posar a l’infant: “Emmanuel, Déu-amb-nosaltres”.

Aquest Déu que és amb Maria, que és amb nosaltres, és el Déu que Jesús ens revelarà com a Pare. Un Déu tan proper és una invitació a ser propers, a no allunyar-nos dels nostres germans i germanes, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.

La segona frase és: “No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. És sense por com Maria viurà des d’aquell dia fins a la creu. És sense por com Jesús ens demana de viure. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, de qui no troba cap sentit a l’existència. La invitació de l’àngel, la invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, el que va donar Maria, el que van donar els primers cristians.

La tercera frase és “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Que la paraula de Déu es converteixi en vida. La vida de Maria va ser una paraula de Déu, no una paraula escrita en un paper sinó una paraula viva. Deixant-se conduir per l’Esperit de Déu, Maria va fer que Déu pogués parlar a través d’ella, de la seva vida senzilla, de la seva fe profunda, de la seva maternitat, del seu servei a Elisabet, de la seva mediació a les noces de Canà...

Fer de la nostra vida paraula de Déu és possible. No cal ser herois ni sants. Cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor, som paraula de Déu. Paraula viva de Déu, paraula d’amor.

Escoltar el que normalment diem “paraula de Déu”, és a dir la Bíblia, l’evangeli, seria estèril si no esdevé vida. Les paraules, les frases que llegim o que escoltem, són lletra morta si no som capaços de convertir-les en vida.

Aquest és l’exemple que hem rebut de Maria. En la seva maternitat, la Paraula de Déu es va fer home en Jesús. També nosaltres podem donar a llum aquest Déu fet home si a través nostre deixem passat la paraula de Déu, a través nostre es compleixi aquesta paraula.

Germanes, germans, en aquesta festa de Maria, mirem-la i preguem-li que intercedeixi per nosaltres, per seguir el seu Fill Jesús com ella va fer.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent B
Mc 1, 1-8

En aquest segon diumenge d’Advent, escoltem el començament de l’evangeli de Marc, l’evangeli que escoltarem principalment al llarg d’aquest any litúrgic.

Es tracta de l’evangeli més antic dels quatre que hi ha al nou testament. No només és el primer cronològicament, sinó que podem afirmar que és Marc el primer que té la idea de recollir diferents escrits que ja existien sobre Jesús per “cosir-los” en forma de vida. Ho fa en el moment en què els testimonis directes d’aquesta vida comencen a morir. Vol deixar un llibre que recordi per sempre més que Jesús va viure una vida com les nostres, que no va ser un àngel baixat del cel, sinó un ésser humà amb carn i ossos.

Segurament, els altres tres evangelistes no van fer sinó imitar aquesta manera de fer de Marc.

Devem també a Marc la paraula “evangeli” per designar aquests llibres que ens anuncien el missatge de Jesús en forma de “vida”.

Aquesta paraula que etimològicament significa “bona notícia”, encapçala el llibre de Marc: “Comença la bona notícia de Jesús, el Messies, Fill de Déu”

 En la nostra vida, a la que de tant en tant hi ha “males notícies”, en el nostre món on també sovint hi ha “males notícies” és bo no oblidar que la vida de Jesús és “bona notícia”.  

En quina mesura som, com deia Isaïes,  missatgers de “bona notícia” enmig del nostre món? Com ho hem de fer per evitar que el món vegi els cristians com gent pessimista, que no sap descobrir les llavors de bondat que existeixen pertot arreu.

Com podem fer per ser missatgers com Joan Baptista, que va ser una llum enmig de la foscor en aquells temps que no eren millors que els nostres.

La gent anava cap a ell perquè hi descobria una coherència. La seva presència senzilla en el seu vestir, el seu crit de conversió atreia la gent senzilla que estava cansada de tantes paraules i de tanta hipocresia.

De quina manera podem avui fer semblant, a fi que el nostre testimoniatge es basi més en els fets que no en les paraules.

Com Joan, portar un vestit senzill. No són els grans mitjans el més important en l’anunci de l’evangeli. Més aviat els grans mitjans, l’ostentació, les despeses excessives desfiguren una bona notícia que Jesús adreçava en primer lloc als pobres.

Els homes i dones que més rastre deixen o han deixat acostumen a ser persones que vivien senzillament. El que destaca en ells no són les riqueses o el poder sinó una vida coherent i dedicada als més pobres, als infants, als malalts... Tots ells són exemples per saber de quina manera podem ser missatgers d’una bona notícia.

Hi ha moltes maneres ben senzilles i al nostre abast per anunciar Jesucrist: Un somriure, una visita, un servei, donar gràcies, demanar perdó, ser acollidor, són petits gestos que són bona notícia. I són aquells actes que ens deia l’evangeli de fa dos diumenges pels quals serem jutjats.

En aquest temps d’Advent preparem i aplanem el camí que ens porta a Jesús, apropant-nos dels petits i els pobres que es creuen amb nosaltres. I encara que no es creuin amb nosaltres, sentim-nos propers de tantes persones i països que viuen immersos en males notícies d’injustícia, de violència, d’intolerància, de malaltia, de dificultats econòmiques, d’atur...

Que el camí cap a Nadal ens faci més sensibles i solidaris d’aquestes situacions i així poder acollir Jesús en el nostre cor.

Estigueu atents, vetlleu

1 diumenge d'Advent B
Mc 13, 33-37

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’advent ens recorda idees que hem sentit en els evangelis dels darrers diumenges. La paràbola dels talents ens convidava a donar fruits. La paràbola del Judici Final ens deia que aquests fruits havien de ser fruits d’amor, especialment cap a aquells que més necessitat en tenen.

Són dues paràboles, doncs, que reforcen el missatge de l’evangeli d’avui: Cal estar atents, cal vetllar.

L’Advent és el temps de l’esperança. Ja des d’aquest primer diumenge, se’ns diu que l’esperança cristiana és una esperança activa. No és com l’espera del qui s’asseu sense fer res, com qui espera el tren. Es més aviat com l’espera d’uns amics que han de venir a sopar, i que ens fa aixecar i moure’ns per tal de preparar bé l’esdeveniment.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’advent que avui iniciem.

 Esperem Jesús, l’Amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic vingui trobi lloc en el nostre cor. El cor que li cal és un cor ample, un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, un cor que sap perdonar, un cor solidari, un cor net, un cor just. Un cor compassiu, un cor que posa pau.

Tenim davant nostre quatre setmanes. És bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. És bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. És bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. És bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres. D’ocasions no en manquen, com ara el recapte d’aliments o d’aquí uns dies la Marató de TV3.

En aquests temps de forta crisi, on l’esperança en el futur disminueix, on tot sembla insegur, no podem celebrar el Nadal indiferents, com si res no passés.

El Nadal d’enguany serà difícil, complicat i potser trist per a moltes famílies. Si nosaltres ho podem celebrar amb certa normalitat, intentem no fer-ho amb grans despeses. Si podem fer aquestes despeses, destinem una part per a totes les iniciatives que es fan i que es faran per pal·liar les dificultats de les famílies més desafavorides.

Fent-ho així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, col·laborarem perquè el nostre entorn sigui més lluminós.

 Diumenge passat l’evangeli ens deia que serem jutjats per tot allò que haurem fet pels més petits. Serà la nostra compassió i la nostra solidaritat el que haurem de presentar en aquest judici. Era una manera de dir-nos que quan Jesús ens convida a vetllar, ens convida en primer lloc a vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. 

 Celebrem l’eucaristia, convidats al voltant de la taula, una taula que és signe de la taula on tothom hi té un lloc, on tots som germanes i germans.

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi

34 diumenge durant l'any A, Jesucrist rei de l'univers
Mt 25, 31-46

L’evangeli d’avui, en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, ens parla del judici darrer, del moment decisiu.

L’evangeli de diumenge passat ens hi va preparar: En la trobada definitiva amb Jesús haurem de rendir comptes dels talents que Déu ens ha donat. L’amo esperava fruits dels seus administradors. Avui ens acaba de concretar de quins fruits es tracta: Jesús espera de nosaltres fruits d’amor, i d’un amor concret, d’un amor compassiu i solidari cap a aquells que més necessiten la nostra compassió i la nostra solidaritat.

És per aquest amor que serem jutjats, i és per aquest amor que serem capaços de veure Déu. Deia Sant Agustí: “Donat que encara no veus Déu, és estimant el proïsme que purifiques el teu ull per poder veure Déu”.

És l’amor envers els més necessitats el qui ens fa caminar cap a Déu, sigui quina sigui la nostra religió, siguin quines siguin les nostres conviccions.

 Aquell que es declara ateu o agnòstic, aquell que viu en la indiferència pel que fa a la fe, si ha estimat el qui ho necessitava, està caminant cap a Déu.

Déu, creant-nos a imatge i semblança seva, ens ha creat, tots, capaços d’estimar.

L’evangeli és clar. No és pels nostres actes explícitament religiosos, diguem-ho sense embuts, no és per anar molt a missa o per fer moltes pregàries que serem jutjats.

Tots serem jutjats per haver “donat de menjar o de beure”, per haver acollit “els forasters (els immigrants)”, per haver  vestit el despullat, visitat el malalt i el presoner. I per moltes altres accions que van en aquesta línia de solidaritat i compassió envers els qui més ho necessiten.

Algú, escoltant això, podria preguntar: Si Déu no té en compte les vegades que he assistit a la missa en el judici final, potser no val la pena d’anar-hi.

Seria una pobra manera de comprendre què és la missa. Hi aniríem per acumular mèrits davant Déu. Però anar a missa, pregar o llegir l’evangeli no són accions per acumular mèrits.

Anem a missa per celebrar que Déu ens ha estimat. Anem a missa per escoltar la seva paraula, per descobrir la manera concreta de viure l’amor de Déu. Anem a missa per pouar l’aigua que necessitem per caminar, per menjar l’aliment que ens dóna forces i ens ajuda a descobrir el qui té fam, el qui té set, el qui està sol o malalt. Anem a missa per recolzar-nos els uns als altres en la nostra fe.

 Avui és la festa de Jesucrist rei de tot el món. El Regne del que proclamem que Jesucrist és el rei, no és com els regnes d’aquest món, no és el regne del diner o de les finances, no és el regne dels famosos, no és el regne dels poderosos, no és tampoc el regne de la intolerància, que no respecta els qui tenen diferents conviccions o creences.

És el Regne on ningú no té fam ni set, on ningú està sol o malalt, és el Regne de l’amor, de la pau, de la veritat, un Regne on tothom hi té un lloc.

Aquest Regne ja és dins nostre, aquest Regne l’hem de fer créixer ja des d’aquí estimant. No podem dir que l’esperem si en la nostra vida no hi ha gestos d’amor. La nostra esperança no és una esperança de paraules, sinó de fets; no tant de dir que creiem en Déu i que l’estimem, sinó de posar en pràctica el seu amor; no tant de parlar de Jesús sinó de parlar com Jesús, d’actuar com Jesús actuava

La setmana vinent començarem l’Advent. Se’ns convidarà una vegada més a vetllar. L’evangeli d’avui ens recorda que sobretot hem de vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. Aquest haurà de ser el primer significat de la nostra vetlla.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment

33 diumenge durant l'any A
Pr 31, 10-13.19-20.30-31   Mt 25, 14-30

La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un primer missatge: la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li almenys la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou aquest treball, sovint silenciós i discret, de la dona en tants àmbits; dins la família, i també dins la comunitat cristiana.

La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres.

Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.

Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos: estimar Déu i a estimar els altres.  Posar en pràctica el manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar ser servits...

Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns. 

Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diferència. No tots rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.

Reconèixer aquesta diferència no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.

La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar.

Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets.

Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, sempre veiem que hauríem pogut fer més.

Aquests reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només amb aquesta confiança en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que Ell espera.

Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima com a fills únics.

Si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà

Fidels Difunts 2014
Jn 11, 17-25

Sant Francesc d’Assís parlava de la mort com « la nostra germana mort ». És cert, ni que a vegades ens costi d’acceptar-ho, la mort és la nostra germana, ens acompanya sempre !

 La mort tranquil·la d’un avi o una àvia després d’una llarga vida, la mort que segueix a una llarga i penosa malaltia, la mort d’un home o una dona joves que deixen darrera seu infants orfes, la mort d’un jove en un accident, a causa de les drogues o d’una malaltia, la mort de l’espòs o l’esposa quan encara hi havia molts projectes en comú per fer, la mort de centenars o milers de persones en una catàstrofe natural, els morts al Tercer Món per falta d’alimentació, o per malalties com el paludisme, el tifus o el còlera i actualment l’ebola. Les morts tan actuals de tantes violències, guerres, règims intolerants que maten als qui no tenen les mateixes creences o idees.

Sí, la mort és la nostra germana, però hi ha molts moments en què no la comprenem.

 Quantes vegades voldríem, com Marta, dir “Senyor, si haguessis estat aquí…” Quantes vegades cridem: “Senyor, on ets quan et necessito?”

I malgrat això, amb la nostra petita fe, com la de Marta, ens reunim avui aquí, a l’església per celebrar, per recordar els nostres morts ! Fer memòria d’aquells que ens eren tan propers, que estimàvem tant, aquells que trobem tant a faltar! Però fer memòria també d’aquells morts que ningú no recordarà.

Jesús era al costat de Marta per encendre una petita llum en el seu cor. Jesús és avui al nostre costat per encendre en els nostres cors una petita llum i per dir-nos: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran”.  

Germanes, germans, som aquí perquè fem confiança, perquè creiem que, malgrat tot, som fills d’un Pare que ens estima i que ens espera amb els braços oberts.

Sí, recordem els nostres morts, i recordant-los preguem per nosaltres, perquè en el nostre camí hi hagi la llum suficient per anar endavant. La llum que el dia de Pasqua signifiquem en el ciri pasqual i que ens recorda que l’amor ha vençut la mort. Que ens recorda que el nostre camí pot ser un camí de llum si l’amor hi és present. És estimant que passem de la mort a la vida.

 La nostra germana mort ens acompanya sempre, però no per desanimar-nos ni per submergir-nos en la foscor. La nostra germana mort ens acompanya per recordar-nos la nostra fragilitat, recordar-nos que hem de saber aprofitar el temps que Déu ens ofereix per estimar els nostres germans, sobretot els que més ho necessiten.  Recordar-nos que un sol dia pot ser etern si estimem.

És l’amor el que quedarà de nosaltres. El nostre cos quedarà sota terra o cremat. El nostre amor ressuscitarà. És amb ell que ens presentarem davant Déu en la trobada definitiva.

Celebrem l’eucaristia, memòria de la vida, mort, però sobretot de la resurrecció de Jesucrist. És aquesta resurrecció la penyora de la nostra pròpia resurrecció.

L’eucaristia ens dóna forces per caminar seguint les passes de Jesús, caminar estimant. Que aquest amor sigui sempre més gran que la mort.

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Tots Sants 2014
Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a

La lectura de l’Apocalipsi ens aporta un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.

La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta dins seu la bona notícia de Jesús.

Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.

És cert que aquesta universalitat que l’Església hauria de proclamar i viure, en algunes èpoques de la història es deforma o fins i tot es perd.

És sobretot a partir del Concili Vaticà II que es recupera aquesta universalitat com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. L’esperit que dóna més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences.

Es amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els cristians, els batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, siguin cristians o musulmans, creients, agnòstics o ateus.

Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens ha de fer més propers dels altres.

Tota la vida i l’ensenyament de Jesús són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.

En la festa de Tots Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.

Demà celebrarem la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants aquells difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.

Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació.

I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és fent créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana. Aquesta és la primera conseqüència de ser fills de Déu: viure com a germans, i no només d’aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà d’aquell que en un moment o un altre em necessita, sigui qui sigui.

Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

30 diumenge durant l'any A
Ex 22, 20-26  Mt 22, 34-40

Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  

La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.

En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.

Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.

La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual.

Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic?

Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. Es una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

29 diumenge durant l'any A
Mt 22, 15-21

La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.

La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no.

Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.

Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar.

Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.

La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.

La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.

Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i que té una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.

Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.

 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.

En la situació actual de crisi, no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs, violentat, aquell que és a terra  a la cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.