dijous, 26 de setembre del 2013

Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin

Lc 16, 19-31
26 diumenge durant l'any C
Tornem a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon samarità i la del pare i els dos fills.  Totes dues amb un tema central: la misericòrdia.  
 Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona malament en el nostre món d’avui. I penso que aquesta mala fama és deguda a una mala pràctica que els cristians en particular i els homes i dones en general hem fet d’aquest valor, d’aquesta actitud.
 Es la mala pràctica del qui es lamenta dels mals que els arriben als altres, però que és un plany que es queda aquí, en el plany, en el dir “ai pobrets”, sense no fer res més.
Això no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc, i en aquest posar-se en el seu lloc, d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo de servir-lo.
 La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels perjudicis que li ha ocasionat per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó, acollida i amor.
El papa Francesc parla contínuament de misericòrdia. En l’entrevista que ha estat publicada aquests dies hi insisteix, dient per exemple que “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i consola el seu proïsme.” o també queel que l'Església necessita amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als cors dels fidels, proximitat, acostament.”
 En la paràbola del pobre Llàtzer que hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal a directament a Llàtzer sinó per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra insensible i indiferent a la sort de l’altre.
I també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva primera visita fora de Roma a Lampedusa, una illa al sud d’Itàlia, on arriben moltes pasteres des del nord d’Àfrica.
Va dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”
Com ressona en aquestes paraules la paràbola del pobre Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món aquells que voldrien les engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?
El final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos. Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el crit del pobre, de l’exclòs, del  malalt, de qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva família.
Tants germans i germanes que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreta en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...
 Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.

divendres, 13 de setembre del 2013

Ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat

Lc 15, 1-32
24 diumenge durant l'any C
La conducta de Jesús apropant-se d’aquells  que no eren ben vistos escandalitzava a molts en la mateixa mesura que donava una llum d’esperança a aquells que eren acollits.
Els primers mesos del papa Francesc em recorden una mica això que li passava a Jesús. Rentar els peus el dijous sant a dues dones i musulmanes d’un centre d’internament de menors va escandalitzar alguns. Quan en una ocasió va dir que el Crist havia salvat tant els qui creuen com els qui no creuen va fer esbufegar a d’altres.
I curiosament en el discurs de Francesc hi ha sovint paraules que trobem molt presents en les tres paràboles que hem escoltat: misericòrdia, tendresa, perdó... Podem dir que el papa està molt en la línia de l’evangeli i especialment de l’evangeli de Lluc que sovint és anomenat l’evangeli de la misericòrdia.
Abraçar més que jutjar, perdonar  més que condemnar, obrir portes més que tancar-les. Aquesta ha estat la tònica d’aquests primers mesos de Francesc.
 El pare i no els fills és el protagonista principal de la paràbola que tradicionalment anomenem del fill pròdig. Aquest pare que estima en excés sense mesura.  
L’evangeli ens fa comprendre que enmig de la nostra existència ben real i a vegades ben difícil, som fills estimats d’un Déu que és Pare. És una altra manera de dir-nos que la nostra existència no és una mala jugada, un sense-sentit. Que més enllà dels sense-sentits, de les males jugades de la vida, hi ha una història d’amor en la que cadascú de nosaltres hi té un lloc.
La trajectòria del fill petit pot simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana per la malaltia, el desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la nostra vida els vivim com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.
El fill petit, quan ja ha tocat fons, recorda llunyanament l’amor del pare. Per això inicia un camí de retorn. La nostra vida és un anar i tornar cap a la casa del pare. En alguns moments ens sentim malament perquè ens sembla que la vida no ens estima. Però en d’altres moments descobrim que la vida ens estima, que som fills estimats.   Aquesta descoberta la fem gràcies a aquells que ens estimen, gràcies als gestos d’amor que rebem.
Aquell o aquella que no se sent estimat per ningú ho tindrà molt difícil per saber-se fill estimat de Déu.
D’aquí ve que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit a saber estimar. Aquell que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats de  la vida, fa tot per estimar. Ser estimat i estimar no es poden separar.
El fill gran no és capaç d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del pare, no ha descobert el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és incapaç d’estimar.
Ser fill i ser germà són dos moviments d’una mateixa realitat.
Quan el fill gran retreu al pare el que està fent amb l’altre fill, no vol reconèixer en aquell que ha arribat el seu germà. Li diu al pare: “ara que torna aquest fill teu...”
La resposta del pare intenta fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest germà teu...”
La paràbola vol ajudar-nos a fer créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant del pare que no es fixa en els defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que sempre hi és, ni que sigui a vegades amagada.
Fer créixer en nosaltres aquest amor que es preocupa per l’única ovella perduda, deixant les noranta-nou o que perd el temps per aquella única moneda perduda.
Fer créixer un amor generós i no mesquí com el del germà gran. Un amor que s’obre a tothom, que trenca fronteres i que va especialment cap a aquells que necessiten ser estimats i acollits.

dijous, 5 de setembre del 2013

Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té

Flm 9b-10.12-17  Lc 14, 25-33
23 diumenge durant l'any C

Jesús camina cap a Jerusalem i molta gent el segueix. Aquest fet podria fer-li pensar que tots estan disposats a seguir-lo. Podria sentir-se afalagat per la seva capacitat de liderar, d’arrossegar la gent.
Una mica com els passa als líders polítics, religiosos, sindicals quan veuen molta gent en mítings, manifestacions, trobades. Com li podria haver passat al papa aquest estiu a Brasil a la Jornada Mundial de la Joventut, amb aquella immensa multitud a la platja de Copacabana.
Creure’s que són capaços d’arrossegar grans multituds, creure’s que aquestes multituds seguiran els seus dictats.
Jesús en canvi, no es fa il·lusions. No es deixa emmirallar per l’entusiasme fàcil de la gent. A Jesús li interessava més la qualitat dels qui el seguien que no la quantitat.
Per això es gira i els adreça unes paraules exigents. Ser deixeble de Jesús no és fruit de l’entusiasme d’un dia, és fruit d’un procés a vegades llarg i que implica canvis importants en la pròpia vida.
La segona lectura és un bon exemple d’això. Filèmon era un cristià i Onèsim era un dels seus esclaus que s’havia escapat.  Pau el va conèixer a la presó, i en la seva curta carta, convida a Filèmon perquè de bon grat consideri Onèsim, no com un esclau, sinó com un germà. Per a Filèmon, ser cristià no és una etiqueta, sinó que comporta conseqüències. I això que li passa a ell ens pot passar en una altra situació a qualsevol de nosaltres. La fe ha d’aterrar a la vida. La fe no es viu només ni sobretot dins de l’església. Es viu en la vida concreta. Les interpel·lacions que Jesús ens fa afecten la nostra vida de cada dia, les nostres relacions amb els altres, com li va passar a Filèmon amb Onèsim.
Seguint a Jesús a vegades cal renunciar, com Filèmon que ha de renunciar a la comoditat de tenir un esclau. Renunciar no per masoquisme sinó per estimar més. Renunciant al seus esclau, Filèmon el podrà estimar com un germà.
Què vol dir Jesús quan ens diu que l’hem d’estimar més a ell que a qualsevol altre ? Penso que el que vol dir és que el nostre amor ha de trencar fronteres, fronteres de família, d’ètnia, de raça, d’ideologia, de religió… Estimar més Jesús és estimar aquells que són els preferits de Jesús : els petits, els pobres, els exclosos, els malalts, els maltractats.
No es tracta doncs d’una mena d’amor intimista amb ell. Del que es tracta és que el nostre amor sigui més profund, de més qualitat.
De fet el que ell ens demana no és diferent del que ell mateix va fer. Va renunciar a la comoditat de la seva família, del seu poble, per tal que el seu amor trenqués totes les fronteres i pogués arribar a aquells que vivien en les perifèries de la societat. Va renunciar a pare, mare, esposa, fills, germans i germanes per eixamplar el seu amor. Per això a vegades la seva pròpia família, la gent del seu poble no comprenien la seva manera de fer.
En aquesta eucaristia Jesús camina davant nostre. Què ens dirà si es gira? Com ens interpel·larà? Fem cas del que ens diu? O bé hem domesticat les seves paraules i no tenen cap conseqüència en nosaltres.
Som capaços, com Filèmon, a alliberar-nos de tot allò que ens esclavitza per poder estimar més i millor?  
 Que compartint el pa i el vi de l’eucaristia rebem la força necessària per seguir Jesús amb totes les conseqüències.