13 diumenge durant l'any C
“Crist vol que siguem
lliures” El text de Pau que hem
escoltat ens endinsa en aquesta paraula, llibertat, tan important en la
història humana. Sobre ella s’han escrit milers de llibres, l’utilitzem
contínuament, no només a nivell polític, sinó a nivell social, personal,
familiar.
El que ens diu Pau sobre la llibertat ens ajuda a no
banalitzar-la, a no simplificar-la definint-la com la capacitat que tenim de
fer el que vulguem. Ens avisa del fet que exercint la nostra llibertat podem
esdevenir esclaus. La bona llibertat és la que allibera, no la que esclavitza.
Quan la llibertat ens fa esclaus? Quan ens condueix a l’egoisme,
a l’autodestrucció, a esdevenir esclaus d’un ídol.
Quan la llibertat ens fa lliures? Quan ens condueix al
servei dels altres, a l’amor als altres.
Si en nom de la llibertat devoro els altres, els mossego,
com diu Pau d’una manera tan gràfica, esdevinc esclau, em tanco sobre mi mateix.
Si en nom de la llibertat estimo i em poso al servei dels
altres, difícilment seré esclau del diner, de la comoditat, del consum
exagerat. Tenir en compte les necessitat dels altres, les seves situacions de
dificultats, impedirà que caigui en aquests esclavatges.
A l’evangeli de Lluc iniciem una nova etapa en la missió
de Jesús. L’etapa en què Jesús emprèn decididament el seu camí cap a Jerusalem.
Un camí que és camí de llibertat, ni que el destí sigui la creu i la mort. Ni
la creu ni la mort faran de Jesús un esclau. Es mantindrà lliure fins al final
perquè el seu camí és un camí de servei i d’amor als altres. Malgrat les
dificultats i els rebuigs. La reacció de Jesús al rebuig dels samaritans no és
d’odi ni de violència, com volien fer els deixebles, sinó de continuar el seu
camí.
Tres persones es troben amb Jesús, i a totes tres els fa
una proposta de llibertat. Lliures de les possessions, lliures dels lligams
familiars massa estrets, lliures del passat.
Aquestes propostes de llibertat que Jesús els fa, ens les
fa d’una manera o una altra a cada un de nosaltres. No en la literalitat de les
seves paraules, sinó en l’esperit.
És ben cert que el que tenim, el que posseïm ens treu
llibertat. Depenem molt en les nostres decisions de les nostres possessions.
Ens costa alleugerir l’equipatge per caminar sense destorbs.
Aquests temps de crisi econòmica ens ha fet replantejar
la nostra relació amb les coses. Potser ens havíem construït un benestar
exagerat, i ara, forçats per la situació, hem vist que podíem prescindir de
moltes coses que ens semblaven imprescindibles. En aquest sentit, beneïda crisi!
Malauradament, per a molts la crisi els ha portat a
situacions de pobresa, de necessitat, per sota dels límits de la dignitat
humana en aspectes tan importants com l’habitatge, el menjar, la salut o l’educació.
Els qui encara estem per sobre del que és necessari
potser ens caldrà créixer en esperit solidari, en ganes de compartir.
La família, el grup d’amics, el clan, l’ètnia, la raça,
la nació, la llengua, poden ser també elements que ens facin menys lliures,
quan tanquem fronteres, quan excloem el qui és diferent. L’esperit de Jesús és
esperit sense fronteres. La família, el grup només han de ser llocs on aprenem
a sortir de nosaltres mateixos, però sempre vigilant de no construir barreres
ni fronteres en la família o el grup. Més enllà hi ha homes i dones que potser
quasi no coneixem, però que en necessiten.
El qui segueix Jesús i el seu Regne mira sempre endavant.
El passat no ha de ser mai una excusa per aturar-se o per anar enrere. La vida
va sempre endavant, i si mirem enrere ha de ser només per ajudar a avançar
aquells que per cansament, desil·lusió, dificultat, els costa veure un futur.
Acabo amb una frase del papa Francesc adreçada als
cristians: “Tenim por que Déu ens porti per
camins nous, traient-nos dels nostres horitzons, sovint limitats, tancats i egoistes,
per obrir-nos als seus”
Deixem doncs enrere la por, siguem homes i dones lliures
a punt per estimar i servir.