divendres, 28 de juny del 2013

Crist vol que siguem lliures

Ga 5, 1. 13-18  Lc 9, 51-62
13 diumenge durant l'any C
“Crist vol que siguem lliures” El text de Pau que hem escoltat ens endinsa en aquesta paraula, llibertat, tan important en la història humana. Sobre ella s’han escrit milers de llibres, l’utilitzem contínuament, no només a nivell polític, sinó a nivell social, personal, familiar.
El que ens diu Pau sobre la llibertat ens ajuda a no banalitzar-la, a no simplificar-la definint-la com la capacitat que tenim de fer el que vulguem. Ens avisa del fet que exercint la nostra llibertat podem esdevenir esclaus. La bona llibertat és la que allibera, no la que esclavitza.
Quan la llibertat ens fa esclaus? Quan ens condueix a l’egoisme, a l’autodestrucció, a esdevenir esclaus d’un ídol.
Quan la llibertat ens fa lliures? Quan ens condueix al servei dels altres, a l’amor als altres.
Si en nom de la llibertat devoro els altres, els mossego, com diu Pau d’una manera tan gràfica, esdevinc esclau, em tanco sobre mi mateix.
Si en nom de la llibertat estimo i em poso al servei dels altres, difícilment seré esclau del diner, de la comoditat, del consum exagerat. Tenir en compte les necessitat dels altres, les seves situacions de dificultats, impedirà que caigui en aquests esclavatges.
A l’evangeli de Lluc iniciem una nova etapa en la missió de Jesús. L’etapa en què Jesús emprèn decididament el seu camí cap a Jerusalem. Un camí que és camí de llibertat, ni que el destí sigui la creu i la mort. Ni la creu ni la mort faran de Jesús un esclau. Es mantindrà lliure fins al final perquè el seu camí és un camí de servei i d’amor als altres. Malgrat les dificultats i els rebuigs. La reacció de Jesús al rebuig dels samaritans no és d’odi ni de violència, com volien fer els deixebles, sinó de continuar el seu camí.
Tres persones es troben amb Jesús, i a totes tres els fa una proposta de llibertat. Lliures de les possessions, lliures dels lligams familiars massa estrets, lliures del passat.
Aquestes propostes de llibertat que Jesús els fa, ens les fa d’una manera o una altra a cada un de nosaltres. No en la literalitat de les seves paraules, sinó en l’esperit.
És ben cert que el que tenim, el que posseïm ens treu llibertat. Depenem molt en les nostres decisions de les nostres possessions. Ens costa alleugerir l’equipatge per caminar sense destorbs.
Aquests temps de crisi econòmica ens ha fet replantejar la nostra relació amb les coses. Potser ens havíem construït un benestar exagerat, i ara, forçats per la situació, hem vist que podíem prescindir de moltes coses que ens semblaven imprescindibles. En aquest sentit, beneïda crisi!
Malauradament, per a molts la crisi els ha portat a situacions de pobresa, de necessitat, per sota dels límits de la dignitat humana en aspectes tan importants com l’habitatge, el menjar, la salut o l’educació.
Els qui encara estem per sobre del que és necessari potser ens caldrà créixer en esperit solidari, en ganes de compartir.
La família, el grup d’amics, el clan, l’ètnia, la raça, la nació, la llengua, poden ser també elements que ens facin menys lliures, quan tanquem fronteres, quan excloem el qui és diferent. L’esperit de Jesús és esperit sense fronteres. La família, el grup només han de ser llocs on aprenem a sortir de nosaltres mateixos, però sempre vigilant de no construir barreres ni fronteres en la família o el grup. Més enllà hi ha homes i dones que potser quasi no coneixem, però que en necessiten.
El qui segueix Jesús i el seu Regne mira sempre endavant. El passat no ha de ser mai una excusa per aturar-se o per anar enrere. La vida va sempre endavant, i si mirem enrere ha de ser només per ajudar a avançar aquells que per cansament, desil·lusió, dificultat, els costa veure un futur.
Acabo amb una frase del papa Francesc adreçada als cristians: “Tenim por que Déu ens porti per camins nous, traient-nos dels nostres horitzons, sovint limitats, tancats i egoistes, per obrir-nos als seus”

Deixem doncs enrere la por, siguem homes i dones lliures a punt per estimar i servir.

divendres, 21 de juny del 2013

Qui dieu que sóc

Lc 9, 18-24
12 diumenge durant l'any C

L’esdeveniment que acabem d’escoltar, i que el trobem de diferents maneres en els tres evangelis sinòptics, devia tenir un impacte especial en els apòstols, i després en els primers seguidors de Jesús. La pregunta que Jesús els posa és fonamental, i els devia deixar una mica descol·locats: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”.

No és la pregunta que el mestre fa al seu deixeble per comprovar si aquest l'ha escoltat bé, no és una pregunta per saber si s’han estudiat la lliçó. La pregunta de Jesús és una pregunta vital i fonamental. Posa al deixedle devant Jesús. La resposta no pot reduir-se a unes paraules ben dites com les que diu Pere, ni que siguin paraules encertades i amb més conseqüències de les que es pot imaginar: “el Messies, l’Ungit de Déu”. El que diu Jesús a continuació vol precisar què vol dir ser Messies, Ungit. Per als deixebles probablement Messies tenia unes ressonàncies polítiques, de poder. Jesús els fa comprendre que acceptar-lo com a Messies, com a Ungit vol dir acceptar-lo com a ungit per a portar una bona notícia als pobres, als devalguts, als presoners, com havia dit a la sinagoga de Natzaret a l'inici de la seva missió. El qui reconeix Jesús com a Messies ha d'estar disposat a treballar per a aquesta missió, ha d'estar disposat a "prendre la creu i acompanyar-lo".
Avui, Jesús ens posa la mateixa pregunta:  “I tu, qui dius que sóc?” Jesús ens convida a anar a l’essencial de l’evangeli, a no distreure’ns en el que és secundari. A no perdre’ns en les paraules boniques, sinó en els fets. A no donar importància a allò que no és important, i centrar-nos en allò que és el centre de la vida cristiana: Jesús mateix i el seu missatge d’amor. Aquell missatge tan senzill que ens diu que Déu és Pare i que nosaltres som fills i germans. Tornar a Jesús, posar-lo al centre és redescobrir aquest missatge i concretar-lo en les nostres decisions, en les nostres relacions, i també en les nostres creus.
Quan Jesús ens diu que prenguem cada dia la nostra creu, no és per dir-nos que el nostre objectiu és el sofriment. El nostre objectiu és l'amor. És cert, però, que el sofriment ens acompanya. Sense oblidar que a vegades som nosaltres a l'origen del sofriment dels altres. Jesús ens acompanya perquè no ens enfonsem en el sofriment, perquè sempre mantinguem viva la flama de l'esperança, i també perquè no siguem causa de sofriment. Jesús ens crida a acompanyar els nostres germans que viuen sense esperança, per ajudar-los a retrobar la confiança, per ajudar-los a viure.
La fe en Jesús no és com una droga que ens ajuda a suportar el dolor. La fe en Jesús ens fa descobrir, enmig d’un món injust, la llavor d’un món més fratern, més just i més humà que s’obre camí. I aquesta esperança ens impulsa a treballar perquè nosaltres siguem col·laboradors d’aquest món nou.
 Que l’eucaristia ens ajudi a respondre, sobretot amb la nostra vida, a la pregunta de Jesús: “I tu, qui dius que sóc?” 

divendres, 14 de juny del 2013

Quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor

Lc 7,36-8,3
11 diumenge durant l'any C

L’evangeli que acabem d’escoltar és propi de Lluc i lliga molt amb un tema que per a ell és molt important: la misericòrdia de Jesús. Una paraula que té molta profunditat en tota la Bíblia. L’Antic Testament parla moltes vegades de Déu com un Déu misericordiós, en el sentit d’un Déu que sap posar-se en la pell de l’altre, sortir de si mateix, obrir el seu cor al cor de l’altre. L’home misericordiós és aquell que té un cor capaç de comprendre la situació de l’altre, sobretot  quan la situació és de dificultat, i sap anar més enllà del que és superficial, dels prejudicis i de les etiquetes.
Jesús és misericordiós amb la dona perquè sap anar més enllà dels clixés que el fariseu té d’ella. Jesús veu el sofriment d’aquella dona, que no se sent bé en la seva situació, en la seva vida, que viu en la pròpia carn el tracte que els homes tenen envers ella, un tracte de menyspreu, d’engany, d’esclavitud, com sempre ho han estat tant al temps de Jesús com al nostre temps.
Jesús no hi veu ni un objecte ni una pecadora. Jesús hi veu una persona, una dona que necessita acolliment, comprensió i tendresa.
Jesús mira les persones que s’acosten a ell sempre d’aquesta manera, sigui un infant, un recaptador d’impostos, una dona, un fariseu.
Per tenir aquesta mirada neta i misericordiosa, ell mateix serà menyspreat. Just abans d’aquest relat, Jesús havia dit: “ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors." »
Com ens costa a tots de tenir aquesta mirada neta i misericordiosa, que poc ens costa de classificar i qualificar qualsevol persona pel seu aspecte exterior, pel seu accent, pel color de la seva pell. I més encara avui en aquest món tan globalitzat i intercultural.
Encara que de fet sempre ho hem fet. Abans eren els qui venien d’altres indrets de l’Estat, ara són els qui vénen d’altres països i d’altres continents.
Quina mirada tenim avui cap a una prostituta que puguem veure pel carrer o a la carretera? Segurament molt semblant a la d’aquell fariseu. Mirada de menyspreu, de burla... Som capaços de veure, més enllà del seu aspecte exterior, el seu patiment, l’abús a què segurament està sotmesa, la quasi esclavitud en què probablement viu?
L’evangeli plasma bé la llibertat d’esperit amb què Jesús actua sempre, deixant de banda el què diran, pensant només en la situació d’aquella persona, d’aquella dona. Aquesta llibertat d’esperit, fruit del seu amor generós, fa que la dona recuperi la seva dignitat, recordi que sempre ha estat i sempre serà una persona, una filla estimada de Déu.
L’evangeli ens parla també de l’actitud que Jesús tenia envers la dona en una societat patriarcal com la seva. No només no té por que aquella dona el toqui, li besi els peus, una conducta difícil de comprendre en aquell context, sinó que veiem que el seu grup de deixebles i seguidors més íntims no era només d’homes, com a vegades pensem, sinó també de dones, amb noms precisos, com Maria Magdalena, Joana o Susanna.
Què n’ha fet l’Església d’aquest tarannà de Jesús. On són les dones a l’Església, ocupen el lloc que els correspon?
Queda molta feina a fer i moltes decisions a prendre per tal que la comunitat dels seguidors de Jesús s’assembli a aquell grup d’homes i dones que el seguien pels camins de Palestina.
Celebrem l’Eucaristia. I en sortir, comprometem-nos a canviar el nostre cor, la nostra mirada. Que sapiguem veure sempre en l’altre  algú a qui podem estimar, acollir, comprendre i tractar amb tendresa.