La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des
del principi del cristianisme. Era una imatge entranyable que trobem molt representada abans que
no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, imatge que va trigar més a ser
present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un
sistema d’execució com aquell.
El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla
molt del significat d’aquesta imatge. Però encara més són les pròpies paraules
de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment
anomenat diumenge del bon pastor.
Ens parla de la tendresa i la bondat del bon pastor que
es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per
portar-les en aquells llocs on seran segures i on trobaran aliment. També ens
parla de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no
dispersades.
Com veieu, la insistència de la paràbola està en el
pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de
fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per
part dels qui volen seguir-lo.
En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de
l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.
En canvi, a vegades ha fet la impressió que el que
interessés més de la imatge de Jesús bon pastor fos el fet que les ovelles
segueixen sense protestar el pastor, de que no tenen massa o gens d’iniciativa.
Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la
paràbola.
Es per això que el que a on hem de buscar és en la manera
de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser
nosaltres també pastors. En primer lloc, potser, els que sempre han estat
anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets
essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la
vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de qualsevol
cristià, en la seva vocació de servei, acolliment, preocupació dels qui ens
envolten...
Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació
universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”. Aquesta vocació universal és molt coherent amb
el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge de Jesús: “Déu
ens reconeix com a fills seus, i ho som”
Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té
la dignitat de fill de Déu.
Aquesta afirmació potser pot xocar amb aquella afirmació
que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que
només els batejats són fills de Déu.
A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som
fills de Déu. Ser fills de Déu no és una cosa estàtica, sinó dinàmica, perquè
la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer
moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.
Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè
hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som
fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un
amor que també és resposta de molts homes i dones d’altres creences i
conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor l’ha plantat Déu en el
cor de tots.
I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel
fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”.
Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant
Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure
realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a
germans i germanes. Estimar a la manera
de Jesús, que és el Fill en majúscules.
Amics, participem de la taula
del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on
tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.