El bon pastor dona la vida per les ovelles

4 diumenge de Pasqua any B

lectures

La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi. És una imatge que trobem representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell. 

El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara ens diuen més les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.

Ens parlen de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on estaran segures i on trobaran aliment. També ens parlen de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.

Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.

En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.

A vegades ha fet la impressió que el que interessava més de la imatge de Jesús bon pastor era el fet que les ovelles segueixen al pastor sense protestar, de què no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.

És per això que el que ens interessa sobretot d’aquest evangeli és la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors i no només ovelles. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de qualsevol cristià, de la seva vocació de servei, acolliment, preocupació pels qui ens envolten.

Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som” Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.

Una afirmació que potser pot xocar amb aquella altra que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.

A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és un fet estàtic, sinó dinàmic, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.

Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és la manera de fer de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor Déu l’ha plantat en el cor de tots. 

I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”. 

Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules. 

Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.

Vosaltres en sou testimonis

3 diumenge de Pasqua any B

lectures

Aquest diumenge, com el passat, hem escoltat a l’evangeli una aparició de Jesús ressuscitat als apòstols. Aquesta vegada,  de l’evangeli de Lluc. L’estil és diferent, però els trets essencials són els mateixos.

Jesús acabava d’aparèixer-se als dos deixebles que anaven cap a Emaús i que l’havien reconegut al trencar el pa. S’apareix de nou, ara a tots, sense que s’ho esperin. La iniciativa ve sempre de Jesús. Els deixebles més aviat dubten, tenen por, encara que barrejat amb una gran alegria.

Enmig d’aquestes pors i dubtes, Jesús els transmet un missatge de pau i de perdó « La pau sigui amb vosaltres ». I a continuació els diu: « Teniu aquí res per  a menjar ? »   Jesús es fa present en la vida de cada dia, en aquest gest tan ordinari, però al mateix temps tan ple de significats que és el menjar. Quants de cops durant la seva vida Jesús havia compartit el menjar, i aprofitava aquest moment per insistir sobre els valors del compartir, de la fraternitat, de l’amistat que un menjar pot significar. El valor també de l’acolliment del pecador, del marginat, de l’exclòs que és convidat a la taula. I és durant un sopar, el dijous sant, que Jesús comparteix amb els deixebles el seu destí de passió i de mort.

I avui, aquí, nosaltres estem reunits també al voltant d’una taula recordant aquell sopar per tal que la seva presència continuï enmig nostre. Jesús comparteix un peix a la brasa, i al mateix temps, il·lumina els cors dels apòstols. A la llum de l’Escriptura, els fa reveure els esdeveniments tan difícils de comprendre que han viscut. Podran comprendre allò que semblava que no tenia sentit. Més enllà de la creu poden comprendre el sentit de la vida de Jesús. 

I és en aquesta nova situació que poden ser enviats, ja sense por. Les aparicions sempre acaben en un enviament. No ens ho podem guardar per a nosaltres. N’hem de donar testimoni “Vosaltres en sou testimonis”

 Jesús ve avui a la nostra vida de cada dia. A la vida de família, de treball, a l’escola, al barri, al país; també en el silenci de la nostra pregària, de la nostra lectura. També ve a la nostra celebració de diumenge, a l’eucaristia.

 I en aquestes que també podríem anomenar “aparicions”, Jesús il·lumina els esdeveniments de la vida, les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes. I com als deixebles, Jesús ens envia perquè nosaltres siguem llum per als altres, perquè compartim amb ells les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, sobretot les dels qui ho passen pitjor, els pobres, els malalts, els qui es troben sols,  els qui s’han quedat sense feina. Un compartir que no es pot quedar només en paraules, que s’ha de traduir en gestos concrets.

A la primera lectura, Pere, el qui havia negat tres vegades Jesús, anuncia sense por la bona noticia de la resurrecció. S’adreça als qui han rebutjat Jesús. Però no és una paraula d’acusació, sinó de perdó i de fraternitat. Els diu “germans”. Ell sap bé que va ser el primer que va fallar, que tots, d’una o altra manera, som responsables de la passió de Jesús, i de retruc, de la passió del món. Ell sap també que, malgrat tot, Jesús l’ha perdonat.

 Jesús ens envia a proclamar l’evangeli amb el mateix esperit, sense creure’ns ni superiors ni millors, anunciant un missatge de pau, perdó i fraternitat.  

Nosaltres cristians, des del més petit fins al papa, hem d’anar cap als altres siguin cristians, musulmans, agnòstics o ateus, rics o pobres, amb tendresa, per adreçar un paraula que consola i no que condemna, que acull, i no que margina, una paraula de pau i no d’odi. 

Germanes i germans, cada eucaristia és una aparició. Per la paraula que hem escoltat i pel pa i vi que compartirem, ens unirem més a Jesús ressuscitat present enmig nostre. Però és durant la setmana  que continuarem l’eucaristia, que farem que la presència continuï, fent créixer la nostra comunió amb els altres. Jesús ens diu : « Vosaltres en sou testimonis ».   

Feliços els qui creuran sense haver vist

2 diumenge de Pasqua 2024

lectures

Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.

Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.

En canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, buscar el ric missatge que ens aporta. És ben cert que Tomàs, el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.

El seu gest ens posa davant de preguntes importants: creure o no creure, fer confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap. La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en la confiança, en el creure. A més del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de desengany i de pèrdua de confiança. 

La nostra capacitat de raonar, de pensar, i encara més, la nostra capacitat d’estimar són les causes d’aquestes situacions que vivim. I també els límits tan grans que tenim en el coneixement de les coses i sobretot en el coneixement de les persones.

Quan fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no podem fer de les coses ídols. 

Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  

I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un bandit.

Però l’experiència també és de què amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.

La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana feta de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer a què ens convida és a relativitzar totes les altres confiances, relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies. 

I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat els fracassos. Malgrat tantes experiències on se’ns fa difícil creure que en el cor de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs, a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure.  

La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Ell, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que faci de nosaltres homes i dones  que creuen sense haver vist, sense haver tocat.

Passà pertot arreu fent el bé

Diumenge de Pasqua 2024

lectures

El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús. Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. 

L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara cal ser-ne testimoni.

Un testimoniatge que comença per seguir Jesús en els fets. De passar també per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Ajudar els infants i joves a créixer com a persones, a que trobin una societat amable que els aculli.

Per fer-ho potser ens cal renunciar individualment i col·lectiva a un cert nivell de vida, de consum, per tal que les desigualtats, en comptes d’accentuar-se disminueixin. Sí, celebrar Pasqua també és això. Baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. No quedar-nos dins dels murs dels nostres castells, en el nostre egoisme, en el nostre benestar, tancant els ulls i les oïdes al que hi ha més enllà. Obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església, per estar al costat, colze amb colze, de la humanitat sencera, sigui catòlica o no, cristiana o no, creient o no. Fer nostre el missatge que des del principi ens ha donat Francesc en el seu ministeri. Escoltem les seves paraules de l’exhortació “L’alegria de l’evangeli”: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”

Francesc contínuament ens crida a sortir, a no quedar-nos tancats, que és precisament el missatge pasqual. No ens hem de quedar en el sepulcre buit, hem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia de misericòrdia, no de superioritat ni de proselitisme. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.

Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. L’aliment que compartim és per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i contagiós, i que passem fent el bé com Jesús va fer.

No tingueu por. Ha ressuscitat

Vetlla Pasqual any B

lectures

Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí.  

Un acabament misteriós i fins i tot una mica escandalós. Un final molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.

La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort. La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.

La mort i resurrecció del Crist no ens dona respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.

Però, com les dones, rebem un anunci : « No tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança. Ens costa fer confiança. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball o la salut.  

El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. I la causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...

 Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar donen confiança.

I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar tota la confiança.

Però arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?

La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell. 

La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.

I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit. 

Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan. 

Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor. 

Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.

És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb la discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets. 

D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en amor i en veritat.  

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2024

lectures

Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa a Jesús, però que ens ha d’apropar també a totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava a aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven aquest sofriment.

Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple... Aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquests guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo. 

Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres. 

Un projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.

Avui el sofriment segueix essent ben present. Ahir ho recordàvem. Sofriment lluny i a prop, guerra i violència, pobresa i injustícia, exclusió, racisme i discriminació. Sofriment per causes naturals, malaltia, catàstrofes, accidents.  

Com a la passió de Jesús en què hi van haver persones que van acompanyar, que van ajudar, com les dones, Josep d’Arimatea o Nicodem, avui també hi ha molts  que en totes les situacions de passió, acompanyen, ajuden, estan a prop per donar llum als qui ho passen malament.

 Davant del sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la d’ell. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar. 

L’exemple de Jesús i el de tants d’altres que han donat la seva vida fins al final, ens encoratgin a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau i d’amor en el nostre món d’avui.

Els demostrà fins a quin punt els estimava

Dijous Sant 2024

lectures

Amb el dijous sant, un any més comencem l’acompanyament de Jesús en els darrers dies de la seva vida.

Encara que el nostre objectiu principal no és el de saber amb detalls els esdeveniments històrics, avui el sopar que Jesús fa amb els deixebles,  no seria bo tampoc oblidar-los. Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.

I que per tant, a la base de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un menjar, un veritable menjar. 

Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria.

No és per casualitat que als evangelis trobem sovint a Jesús en un menjar amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa o quasi gens de què menjaven, però sí del missatge que Jesús ens dona amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que vol la comunió dels seus fills.

 Les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre millor aquests significats. La lectura de sant Pau, que reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i, a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, d’altres passaven gana. I els diu clarament : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor »  No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.

I si ens fixem en l’evangeli, curiosament sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, posant-se en el lloc dels esclaus que rentaven els peus als seus senyors.

La participació a l’eucaristia doncs no es pot deslligar de la nostra vida de servei i d’amor als altres. Combregar i estimar són dues cares d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions i amb una preferència per als pobres i per als petits.

 El dijous sant és un bon moment per revisar quin és el lloc que l’eucaristia ocupa en la nostra vida. Aprofitem bé tot el que se’ns hi dona a menjar? En primer lloc l’aliment de la paraula. Com l’escoltem? Quina atenció hi posem? Quina digestió en fem? Rellegim alguna vegada les lectures quan arribem a casa? Obrim la bíblia de tant en tant? Aprofitem els temps de pregària, de silenci, de meditació? L’eucaristia ens ajuda a fer créixer la comunió en tots els sentits? Comunió amb Déu, comunió amb els altres? 

 Per això l’eucaristia no s’acaba dins la celebració. L’objectiu últim és que la nostra vida esdevingui eucarística. Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions, els peus d’aquells que ho necessiten més. Posar-nos al seu servei, com Jesús ho va fer.

Germans, el Sopar Pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’Ell i dels altres. Menjant el cos i la sang del Crist, mengem la seva manera de viure que és la que ens apropa a Déu i als altres.

Que la celebració del Dijous Sant ens ajudi a viure amb intensitat la Setmana Santa fent que les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!