dilluns, 20 de novembre de 2017

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi

34 diumenge durant l'any A: Jesucrist Rei de l'Univers
lectures
L’evangeli d’avui, en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, ens parla del judici darrer, del moment decisiu.
L’evangeli de diumenge passat ens hi va preparar: En la trobada definitiva amb Jesús haurem de rendir comptes dels talents que Déu ens ha donat. L’amo esperava fruits dels seus administradors. Avui ens acaba de concretar de quins fruits es tracta: Jesús espera de nosaltres fruits d’amor, i d’un amor concret, d’un amor compassiu i solidari cap a aquells que més necessiten la nostra compassió i la nostra solidaritat.
És per aquest amor que serem jutjats, i és per aquest amor que serem capaços de veure Déu. Deia Sant Agustí: “Donat que encara no veus Déu, és estimant el proïsme que purifiques el teu ull per poder veure Déu”.
És l’amor envers els més necessitats el qui ens fa caminar cap a Déu, sigui quina sigui la nostra religió, siguin quines siguin les nostres conviccions.
 Aquell que es declara ateu o agnòstic, aquell que viu en la indiferència pel que fa a la fe, si estima el qui ho necessita, està caminant cap a Déu.
Déu, creant-nos a imatge i semblança seva, ens ha creat, tots, capaços d’estimar.
L’evangeli és clar. No és pels nostres actes explícitament religiosos, diguem-ho sense embuts, no és per anar molt a missa o per fer moltes pregàries que serem jutjats.
Tots serem jutjats per haver “donat de menjar o de beure”, per haver acollit “els forasters (els immigrants, els refugiats)”, per haver  vestit el despullat, visitat el malalt i el presoner. I per moltes altres accions que van en aquesta línia de solidaritat i compassió envers els qui més ho necessiten.
Algú, escoltant això, podria preguntar: Si Déu no té en compte les vegades que he assistit a la missa en el judici final, potser no val la pena d’anar-hi.
Seria una pobra manera de comprendre què és la missa. Hi aniríem per acumular mèrits davant Déu. Però anar a missa, pregar o llegir l’evangeli no són accions per acumular mèrits.
Anem a missa per celebrar que Déu ens ha estimat. Anem a missa per escoltar la seva paraula, per descobrir la manera concreta de viure l’amor de Déu. Anem a missa per pouar l’aigua que necessitem per caminar, per menjar l’aliment que ens dóna forces i ens ajuda a descobrir el qui té fam, el qui té set, el qui està sol o malalt. Anem a missa per recolzar-nos els uns als altres en la nostra fe i en el nostre compromís
 Avui és la festa de Jesucrist rei de tot el món. El Regne del que proclamem que Jesucrist és el rei, no és com els regnes d’aquest món, no és el regne del diner o de les finances, no és el regne dels famosos ni dels poderosos, no és tampoc el regne de la intolerància, que no respecta els qui tenen diferents conviccions o creences, no és el regne del racisme ni de la xenofòbia.
És el Regne on ningú no té fam ni set, on ningú està sol o malalt, on ningú no és a la presó, on tothom és acollit i ben rebut, és el Regne de l’amor, de la pau, de la veritat, un Regne on tothom hi té un lloc.
Aquest Regne és dins nostre, aquest Regne l’hem de fer créixer ja des d’aquí estimant. No podem dir que l’esperem si en la nostra vida no hi ha gestos d’amor. La nostra esperança no és una esperança de paraules, sinó de fets; no tant de dir que creiem en Déu i que l’estimem, sinó de posar en pràctica el seu amor; no tant de parlar de Jesús sinó de parlar com Jesús, d’actuar com Jesús actuava
La setmana vinent començarem l’Advent. Se’ns convidarà una vegada més a vetllar. L’evangeli d’avui ens recorda que sobretot hem de vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. Aquest haurà de ser el primer significat de la nostra vetlla.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Ets un administrador bo i de tota confiança

33 diumenge durant l'any A
lectures
La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un missatge principal: la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou el treball de la dona, sovint silenciós i discret, en tants àmbits; dins la família, a la societat, i també dins la comunitat cristiana.
La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres.
Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.
Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos, estimar Déu i estimar els altres.  Posar en pràctica el manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar ser servits...
Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns. 
Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diversitat. No tots rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.
Reconèixer la diversitat no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.
La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar.
Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets. Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, si som prou sincers, ens adonem que hauríem pogut fer més.
Els reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només confiant en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que Ell espera.
Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima com a fills únics.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

32 diumenge durant l'any A
lectures
Aquests darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” És una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.
Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.
Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus que era el més important. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.
En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, l’home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a l’hostal. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat. Quan la mandra o l’egoisme guanyen en les nostres vides. És aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.
Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.
Avui l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, el que ens impulsa a ajudar als qui es queden sense treball, els qui arriben a casa nostra, refugiats o immigrats.
Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.